"Una persona sorda pot fer qualsevol cosa igual que un oïdor, excepte sentir"
- King Jordan, primer president sord de la Universitat de Gallaudet
La llengua de signes és una llengua natural d'expressió i configuració gestual i espacial i de percepció visual (o fins i tot tàctil per certes persones amb sordceguesa), gràcies a la qual, els sords poden establir un canal de comunicació amb el seu entorn social, ja sigui conformat per altres sords o per qualsevol persona que conegui la llengua de signes utilitzada. Mentre que amb el llenguatge oral la comunicació s'estableix en un canal vocal-auditiu, la llengua de signes ho fa a partir d'un canal gestual, visual i espacial.
Les llengües de signes són llengües naturals de producció gestual i percepció visual que tenen estructures gramaticals perfectament definides i diferents de les llengües orals amb les que cohabiten.
DEFINICIÓ DE LA LLENGUA DE SIGNES
(Definició segons la Confederació Estatal de Persones Sordes d’Espanya)
Les llengües de signes són llengües naturals de producció gestual i percepció visual que tenen estructures gramaticals perfectament definides i diferents de les llengües orals amb les que cohabiten.
Les Persones Sordes, al llarg dels temps, han incorporat de forma natural les llengües de signes com a resposta creativa a la limitació sensorial de la sordesa. Són llengües naturals de caràcter visual, espacial, gestual i manual en la conformació de les quals intervenen factors històrics, culturals, lingüístics i socials ( Llei 27/2007, article 4 ).
Les llengües de signes compleixen fidelment amb totes les característiques formals de la llengua humana. Posseeixen una gramàtica visual rica i pròpia. Són llengües de cultura i depenen en la seva evolució i desenvolupament de les comunitats de persones que les fan servir, les persones sordes, sordcegues, les seves famílies i les persones que els envolten.
No n´hi ha una única llengua de signes al món, cada país posseeix una o vàries llengües de signes i no existeix una llengua de signes per a cada llengua oral ja que les llengües de signes han evolucionat de forma natural en el contacte entre les persones. Inclús en diversos països que comparteixen el mateix idioma parlat, fan servir diferents llengües de signes.
HISTÒRIA DE LA LLENGUA DE SIGNES
Les llengües de signes les fan servir gairebé de manera exclusiva les persones sordes i les seves famílies, però l’ús de les llengües de signes en la comunicació és un fet tan antic com la historia de la Humanitat. Les llengües de signes han estat utilitzades per comunitats d’oients. De fet, els amerindis de la regió de las Grans Planes d’Amèrica del Nord feien servir una llengua de signes per a fer-se entendre entre ètnies que parlaven llengües molt diferents amb fonologies extremadament diverses. Aquest sistema va estar en ús fins a molt després de la conquesta europea.
Malgrat això, no existeixen referències documentals sobre aquestes llengües abans del segle XVII. Les dades amb què comptem tracten sobretot, de sistemes i mètodes educatius per a persones sordes.
LA LLENGUA DE SIGNES CATALANA
(text i vídeo de l'Alícia de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya)
La llengua de signes catalana, coneguda habitualment per la sigla LSC, és la llengua de les persones sordes i sordcegues signants de Catalunya. Es tracta d’una llengua natural de modalitat gestual emprada per part del col·lectiu de persones signants com a sistema de comunicació social i cultural.
També és la llengua en què solen relacionar-se amb altres persones del seu entorn familiar immediat.
La LSC, com altres llengües de signes, acompleix totes les funcions comunicatives possibles i, com tota llengua viva, té unes característiques que la distingeixen. La llengua de signes catalana ha evolucionat des dels seus inicis i continua evolucionant constantment. Interactua amb altres llengües de signes i orals, rep influències i incorpora progressivament conceptes i nous signes d’acord amb la societat del coneixement i la comunicació actuals.