ASSOCIACIÓ VOLEM SIGNAR I ESCOLTAR
presenta la web
‘La importància de la Llengua de signes’
i el projecte fílmic
‘No parlis per mi’
Un projecte ideat i dirigit per
Pablo García Pérez de Lara
Disseny web: Matt Keldenich
Dibuixos: Edgar Murillo
Presentacions: Mariona Boronat
​
​
Web creada amb el suport de
PRESENTACIÓ
"Quan les mans es mouen, la bellesa de la Llengua de Signes només explota"- Carrie McDaniel
Em dic Mariona Boronat, de la meva mà i amb el disseny del dibuixant, dissenyador i realitzador Edgar Murillo i la màgia del creador de webs i informàtic Matt Keldenich, en aquesta web us endinsareu en el meravellós món de fer un llargmetratge, coneixereu la realitat d'una associació que treballa per a les persones sordes i us informarem del significat i la importància que per a nosaltres té la LS (Llengua de signes).
​​
Entra i segueix-me cap a aquest nou horitzó digital.
LA PEL·LÍCULA 'NO PARLIS PER MI'
Aquesta web és en part caleidoscòpica i una de les combinacions de llums i colors que ens esquitxaran és el del procés de creació de 'No parlis per la mi', un llargmetratge de Pablo García Pérez de Lara.
​
Segons les paraules del seu director:
​
"Quan començo el viatge de fer una pel·lícula mai sé realment els anys que em portarà acabar-la. En qualsevol cas, m'estimo tant l'ofici de cineasta que, com diu l'Alexander Mackendrick, sento que el més enriquidor de fer cinema és el mateix procés de fer-ho.
Si algun dia 'No parlis per mi' acaba veient la llum com a pel·lícula acabada, aquest llargmetratge serà un viatge en cerca d'allò que a alguns els falta en el seu entorn més proper.
Més enllà de ser sord o oïdor, bona part de l'ésser humà es construeix a través de la seva pròpia recerca. Els personatges d'aquest llargmetratge són dos adolescents que marxen a buscar un buit que tenen al seu entorn per falta d'iguals amb qui mantenir una comunicació fluida i alliberadora. Dos persones amb una necessitat imperiosa d'il·luminar-se a si mateixos a un altre lloc. Es tracta d'un viatge cap a aquella necessitat que vol aflorar però que a vegades està tan ofegada dins del nostre "jo" més profund que ens sembla gairebé impossible, no només la seva explosió, sinó també la seva existència.
El guió d'aquest projecte va començar a forjar-se en 2008 i encara que avui dia el seu contingut conserva la seva essència, quan vaig conèixer la història de l'Imade a finals del 2018, alguna cosa va canviar en la meva mirada i en els personatges d'aquest guió però això és una altra història..."
LA IMPORTÀNCIA DE L'IMADE
L’Imade és un noi sord marroquí que a l'edat de setze anys va creuar l'estret amb pastera. Amb una Llengua de Signes molt bàsica i apresa a la seva terra natal de forma autodidàctica, va començar aquella aventura, segons ell, perquè durant la seva infància i adolescència el seu entorn més proper no el va saber escoltar. Quan l'associació Volem Signar i Escoltar el va conèixer el juliol de 2018, l’Imade acabava de complir els divuit anys; en aquell moment, encara que després amb molta lluita s'ha pogut reconduir, la burocràcia del nostre país tampoc el va saber escoltar i, precisament per ser major d'edat, l’Imade estava obligat a deixar el centre d'acollida, quedant desemparat i sense sostre.
La seva història, no només és un motor d'inspiració amb el qual enriquir-nos i fer créixer, també, les emocions i les inquietuds dels personatges del guió 'No parlis per mi', sinó que amb l'Imade hem començat a gravar algunes converses amb la idea de documentar la seva pròpia història. I qui sap, si la de l'Imade serà la primera d'un conjunt de documentacions que donin llum a moltes famílies. Des de Volem Signar i Escoltar tenim el clar convenciment de què part del nou món en què vivim ha de mirar-se el melic i endinsar-se amb consciència i en profunditat a les seves immenses debilitats. Un gra de sorra més en forma de documentació documental en aquest immens oceà d'ulls que en moltes ocasions mira cap a un altre costat.
Existeix l’Imade i existeixen persones que com ell, lluiten cada dia per aprendre i saber més, amb aquesta convicció tan clara i precisa de què aquest coneixement és la seva única possibilitat de salvació.
ELS PROCESSOS
"El guió o la pròpia pel·lícula no és el que més ens ha de motivar, més aviat
es tracta del procés, això si que realment val la pena"
- idea extreta del llibre 'ON FILM-MAKING 'd'Alexander Mackendrick
Els processos, aquests sí que ens enriqueixen. L'elaboració del guió. La cerca dels actors, les localitzacions, el rodatge, la promoció... imatges, sons i textos que ens donaran idees de com evoluciona aquest viatge i de l'intens que pot arribar a ser aquest camí de fer una pel·lícula.
El fragment visual que segueix a continuació correspon a un dels processos que s'han realitzat per a buscar actors per al llargmetratge 'No parlis per mi'. El fragment s'ha realitzat combinant imatges del curtmetratge 'Oblidant Nonot' (Pablo García, 2010) amb filmacions pròpies d'aquest camí de cerca.
EL DIRECTOR
Pablo García Pérez de Lara
Vaig néixer a Barcelona el 1970, on prèviament havia nascut, la meva mare, Núria.
​
Des de ben petit vaig tenir també molta relació amb ‘Fuente Álamo (Albacete)’ el poble que va veure néixer la meva àvia, María, i el meu pare, Ramón.
Precisament, el meu primer llargmetratge, ‘Fuente Álamo, la caricia del tiempo’ és un treball que sorgeix dels meus records d'infantesa en aquesta localitat manxega i la meva àvia, María, és una de les protagonistes.
A Barcelona vaig estudiar cinema. Vaig entrar en el Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya en 1990 i com, prèviament, havia estudiat fotografia a l'Escola Industrial i en el Centre de la Imatge, molts dels meus companys del CECC van començar a demanar-me que fes la direcció de fotografia dels seus treballs. En els 5 anys que vaig estudiar al CECC, entre curtmetratges i migmetratges, vaig fer més de cinquanta treballs en Super 8, 16mm i 35mm. Avui dia, aquella experiència pràctica és un tresor que m'acompanya en cada nova proposta artística a la qual faig front.
En sortir del CECC, amb un grup d'amics i amigues, vam constituir primer una associació de cinema ‘Grup de Cinema de l’Ateneu de Cerdanyola’ i, poc després, en 1998, Produccions Doble Banda, una empresa productora centrada en un cinema compromès, tant en temes socials com en culturals i amb la convicció que tot passa per la cura de les persones amb les quals es creen les obres. Convençuts també, que la cura de les seves mirades, la dels creadors i les creadores, és també la cura de la mirada de les persones que filmen i del públic.
En 2007 vaig acabar el meu segon llargmetratge, Bolboreta, mariposa, papallona rodat a Porto do Son (Galícia) i en el qual també tenen molt protagonisme alguns nens i nenes de Cinema en Curs, un projecte que, des de 2005, a través del cinema i l'educació, enriqueix, en diversos llocs del món, a infinitat d'infants i adolescents, ajudant-los, entre altres aspectes, a tenir una mirada constructiva i crítica respecte al món que els envolta.
Va ser, precisament, en acabar aquest segon llargmetratge, quan vaig començar a tenir relació amb el món de les persones sordes. Recordo que un dia vaig comentar a la meva mare, Núria, en aquell temps professora d'educació especial a la Universitat de Barcelona, que, per la seva manera de comunicar-se amb les seves mans i els seus gestos, em venia molt de gust endinsar-me, com a cineasta, en el món de les persones sordes. Crec recordar que li vaig dir alguna cosa així com que la Llengua de Signes era un centelleig de moviment i de llum i que, en aquells moments, no se m'ocorria res més bell per a filmar.
La meva mare em va parlar de dues dones i de dos llibres: l’Emmanuel Laborit i el seu llibre “El grito de la gaviota” i la Pepita Cedillo i el seu llibre “Háblame a los ojos”.
​
Vaig devorar tots dos llibres i vaig tenir ocasió de conèixer la Pepita. Des de llavors, d'una forma o una altra, em vaig acostant al món de les persones sordes i no he deixat de tenir relació amb la Pepita Cedillo. De fet ella va ser la que em va portar, primer, fins a l'Escola Tres Pins de Barcelona, en la qual vaig rodar els meus dos primers treballs relacionats amb el món de les persones sordes i, després, fins a l'associació Volem Signar i Escortar amb la que actualment estem posant en marxa molts projectes com aquesta web que ens ocupa, la documentació filmada de moltes persones que tenen històries que explicar en vers a la sordesa, com ara la de l'Imade i la pel·lícula "No parlis per mi".
Després de conèixer la Pepita i realitzar amb ella Oblidant Nonot i Escolta, dos curtmetratges filmats amb nens i nenes de l'escola Tres Pins de Barcelona i premiats en diversos festivals, he fet també altres tres llargmetratges, Tchindas, co-dirigit amb el Marc Serena i que ha donat la volta al món; Camí Incert produït per Produccions Doble Banda i que just ara comença el seu camí cap a les diverses pantalles del món i Néixer per néixer produït per l'empresa FALCA VISUAL i que en aquests moments està en la fase de muntatge.